TESTIMONI D’UNA FAMÍLIA AMB UN FILL QUE HA MILLORAT MOLT AMB TRACTAMENT

COMBINAT : MEDICACIÓ I TERAPIA D’ENFRONTAMENT I PREVENCIÓ DE RESPOSTA

Vam decidir dur el nostre fill de 12 anys al psiquiatre dons vèiem que la seva situació

era fora de control.  Vam ser atesos als Servei de Psiquiatria Infantil de l’Hospital Taulí de Sabadell. Allà el van evaluar i van decidir iniciar tractament amb un antidepressiu ( Sertralina)  i ens van dir que en unes setmanes podriem notar millores i que el nen estaria més desinhibit .

La Dra. ens va dir que si aquest primer tractament no funcionava hi havia vàries alternatives farmacològiques que es podrien anar provant fins trobar la més idònia.

Dons bé , al cap de 3 dies ja vam començar a notar una progressiva millora , cosa que ens va sorprendre molt agradablement .

Al mateix temps i amb l’aprovació del Servei de Psiquiatria del Taulí continuarem amb la Teràpia Psicològica anomenara EPR , Teràpia d’Enfrontament i Prevencio de Resposta ( 3 cops per setmana) consistent en afrontar les coses que causaven por al nostre fill deforma lenta i gradual.

Al cap d’unes 20 sessions el nostre fill va començar a manifestar un progrés lent  però visible  , al cap d’unes 60 sessions la millora va ser espectacular arribant a desaparèixer

les obsessions i compulsions del tot.

Actualment les visites per fer EPR s’han reduï a 1 visita mensual i aviat serà una cada 6 mesos.

Podem dir que la nostra vida ha tornat a ser normal i que el Jan s’ha transformat en una nova persona -que era dins seu però no podia sortir a causa del seu TOC.

Estem feliços de poder explicar-vos el nostre éxit i esperem que us serveixi als que esteu passant aquest mal trangol .

     Mail enviat a TOCVALLES pels pares del Jan i que ha fet 13 anys .

UNA MARE ENS ENVIA EL SEU TESTIMONI

"Ja desde ben petit que no entenia el meu fill.

Era un nen malhumorat que semblava reptar per costum a l’adult .

Era impossible convencer-lo com es fa habitualment amb els nens

petits , amb qualsevol distracció o desviant l’atenció cap a un altre tema.

La majoria de les vegades no volia anar agafat de la ma amb mi , això em fèia molt de mal.

El meu fill era capaç d’enfadar-se endimoniadament per que una onada li havia

derruit el seu castell de sorra a la platja o perque els seu germà havia gosat agafar-li

un conte  . Mai aconseguiem saber què li passava exactament per molt que li preguntessim

sempre responia : “ Res ! “ o “deixa’m”. Es podia passar inclùs hores patalejant i s’ho feia tot a sobre. Era un nen que quan s’enfadava et mirava amb un odi que feia por. Jo em posava a tremolar només en presentir que es girava el seu estat d’ànim.

Sovint no ens permetia obrir els seu album escolar trimestral el volia sols per ell , de tal manera que nosaltres hi ha albums seus que mai hem vist dons vam optar per ni gosar tocar-los.

Si s’adormia al cotxe , a la seva cadireta i el despertàvem perque ja haviem arribat , sempre es posava a patalejar com si estigués posseït amb un cabreig que nosaltres no enteniem.

A l’hora dels àpats no volia que li posessim l’aigua de la ampolla , s’aixecava i l’omplia de l’aixeta , tampoc volia segons quins coberts , no els hi podiem posar a segons quina banda del plat ….

Als 6 anys el Psicòleg ens va dir que tenia Altes Capacitats i que possiblement

en la pre-adol.lescència podria patir "Neurosis Obsesives".

I als 10 anys aquestes van aparèixer de forma que ens van trasbalsar encara més la vida familiar . No podiem moure de lloc la seva cadira , no es podia asseure als sofà , havia d’estrenar una pastilla nova de sabó cada vegada que es dutxava , gastava un litre de xampu cada vegada ,  llençava la roba sense que ho sabessim o l’anava a portar amb una bossa a casa un veí x regalar-la al seu fill.

No podiem posar-li l’entrepà o qualsevol cosa seva a segons quina part de la taula .

Mai sabiem quina nova mania apareixeria i viviem segrestats per les seves obsessions .

Miràvem de no contradir-lo , arribant inclùs a no mirar-lo als ulls per no veuren’s

abduïts pel seu mal humor.

La vida amb ell era insofrible. "

" No vam saber del patiment del nostre fill fins als 11 anys quan el seu TOC es va manifestar amb 

més virulència . Els seus atacs d'ira , les seves patades i cops de puny eren la manifestació de la gran

angoixa que patia cada vegada que el fèiem enfrontar-se al seu transtorn . 

Per ell tocar els poms de les portes , la tovallola , etc... era quelcom insuportable . Entrava a casa i passava per 

tot arreu de costat , esquivant els mobles i a nosaltres mateixos .Tenia por de contraure

alguna malaltia mortal. "